Per Jordi Bertran, gestor cultural
La banda del regiment d'infanteria Soria núm. 9, a què pertanyia el català
Josep Font Marimon, va ser clau en el desenvolupament de la música de processó
per a la Setmana Santa. Abans de la destinació final a
Sevilla el 1876, havia estat en diferents localitats en curts períodes. Entre
1857 i 1862, passà per Granada, Cádiz, Melilla i Málaga, ciutat on Font
coneixeria la seva dona i s’hi casaria el 1862. Després, el Soria romangué a
Catalunya fins a 1871, i a les Balears fins a 1873. El regiment i Font serien a
Tarragona en dos períodes: un entre la tardor de 1864 i l’estiu de 1866, i l’altre
entre l’estiu de 1868 i l’abril de 1871. La banda i Font com a intèrpret de
trompa eren sota la batuta de Carlos Pintado Argüelles, nascut a Oviedo el 1833,
director des de 1861 i molt estimat a Tarragona, en paraules del ‘Diari’.
 |
| Les bandes de música marcaven el pas a misteris històrics com l'Enterrament, d'Isidre Espinalt de 1712-13 Foto Vallvé, 1925. Cedida pel Centre d'Imatges de Tarragona/L'Arxiu |
La música del Soria s’integrà en la societat i la
festa tarragonina del vuit-cents. Assajava a la caserna de sant Agustí i assistia
als oficis de l’església veïna on ara s’exposaran els passos. La banda complia funcions
militars a la guarnició i en espais públics com la Rambla de sant Joan –la Nova–,
o saludava el governador militar en celebracions a la seva residència. Els
migdies dels diumenges de tardor i primavera oferia concerts al passeig de
Santa Clara –les Palmeres–, com per Pasqua de 1865, i els vespres de l’estiu i
Santa Tecla els alternava amb la plaça de la
Font. També tocava al Teatre Principal, a la
Rambla Vella , on el repertori era simfònic i operístic. Va intervenir en
l’entrada de l’arquebisbe Francesc Fleix el 1865, i va festejar les corts constituents el 1869.
Sobta la presència al viàtic general que surt de la catedral l’abril del 1865, i
passa per les cases dels malalts. Alhora se la requeria fora, com a la
Festa Major de sant Joan a Valls, en la primera època d’or dels castells,
o en l’acció de gràcies a la Candela el 1866.
A
Tarragona brillava en processons com la
del Carme , la tarda del 16 de juliol, des de l’església de les
Carmelites Descalces, a la Part Alta , i en què participaven
confrares carmelitans i els músics amb l’escapulari de la
verge. La categoria dels sons del Soria 9 era important perquè, quatre
anys després d’instal·lar-se a Sevilla, el 1880 acompanyà l’estimat pal·li de la
Macarena.
Devoció carmelitana
A Sevilla una altra germandat, la
Quinta Angustia , havia tingut una vinculació històrica al Carme i
el 1877 va quedar agregada a l’orde carmelità. El 1895 Font l’escollí per
dedicar-li la marxa de processó que marcaria els cànons estructurals pels quals
es regirà fins avui:
introducció breu, primer tema d’uns trenta compassos, el
central que acaba modulant una nova tonalitat per repetir el primer –sencer o
parcialment- i finalitzar amb el tercer o trio. La influència de Font fou
excepcional no sols per les peces d’autoria pròpia sinó per llegar una nissaga
de compositors per a la Setmana Santa : el fill Manuel Font
Fernández de la Herrán –el primogènit de sis i nascut el 1862 -, i els néts
Manuel i José Font de Anta. El 1898, als pocs mesos de morir Josep, el fill,
abans intèrpret del Soria i des de 1895 director de la banda infantil del
‘Asilo Hogar San Fernando’ de Sevilla, va dedicar-li una marxa, ‘A la memoria
de mi padre’. Josep havia continuat al Soria fins a la
mort. Així , Dimecres Sant del 1896 començà a acompanyar la germandat del
‘Buen Fin’ o ‘La Lanzada’ –del XVI-, fet de llarga continuïtat. Les marxes dels
Font són partitures revestides per l’encís del color sípia i l’olor a paper
vell. Compàs a compàs, subratllen el
valor dramàtic d’allò que il·lustren amb el llenguatge musical. Veritables
simfonies de la Pasqua de Nissan que forniren models de futur.
 |
| Banda de música acompanyant un dels passos a la recollida. Anys 40. Al fons esquerra el pas d'El Cirineu. Foto Arxiu Daniel Pallejà |
Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 22 de març de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’
