dijous, 15 de maig del 2014

CAL CANVIAR LA TENDÈNCIA...

Per Francesc Gómez Masdeu
Col·laborador de 'Setmana Santa TGN'

No cal ser molt observador per comprovar que la nostra Setmana Santa pateix d'uns anys ençà una disminució tant en el número de participants com en el d'espectadors. Les cadires buides que podem detectar al llarg de tot el curs de la Processó, i l'escurçament del recorregut són mostres de que aquests actes han perdut capacitat d'atracció entre les persones que els segueixen. També les fileres s'han vist minvades amb un descens de confrares, que es fa palès no solament en la processó del Sant Enterrament, sinó en la majoria d'activitats que es celebren aquests dies. Potser en un determinat moment aquests actes van experimentar un important augment que fins i tot era un xic sobrepujat, i ara les coses van tornant al seu lloc de forma lenta i progressiva, però també crec que hi ha tres causes importants que han fet perdre atractiu a la processó del Sant Enterrament i, per extensió, a d'altres processons i esdeveniments. No cal oblidar que aquests actes, sense menystenir el seu valor primordial, constitueixen un espectacle en el millor sentit de la paraula, i com a tal han anat perdent molta força:

La majoria dels passos són duts a coll. Foto Daniel Pallejà
En primer lloc, la manca d'agilitat de les desfilades, mal endèmic dels seguicis de la nostra ciutat, que en els darrers temps s'ha agreujat de forma considerable, amb continues aturades o talls que desllueixen l'acte i cansen confrares i espectadors. Hi ha qui afirma que això és responsabilitat en gran part dels passos portats a espatlles, però qui ha viscut la organització sap que la descoordinació i manca de col·laboració entre entitats és molt més perniciosa en aquest aspecte.

En segon lloc, cal constatar que la Setmana Santa Tarragonina té un patrimoni artístic de primer ordre que suposa un important motiu d'atracció i interès. Però aquest patrimoni és el que hem rebut en herència de les anteriors generacions. El que s'ha afegit en els darrers anys, tret d'alguna honrosa excepció,  dista molt de la estètica que sempre ens havia caracteritzat i que en determinats cassos no té el nivell mínim que s'hauria d'exigir. Recordem que històricament s'havien retirat passos que podríem considerar més afortunats que alguns dels que desfilen actualment. Això causa un efecte molt contraproduent que diu molt poc a favor de la seriositat de l'acte.

Timbalers de diferents confraries. Foto Daniel Pallejà
En tercer lloc, un importantíssim punt molt infravalorat per part de tothom: volent facilitar la participació incondicional, sobretot del jovent, i valorant la economia per sobre de la qualitat, s'ha descuidat l'aspecte musical: la música és l'element que dóna caràcter, solemnitat i varietat a qualsevol acte. Suposem que ningú imagina, per exemple, l'enlairament d'un castell a toc de timbal, sense l'acompanyament de la melodia de les gralles. Docs a les processons de Tarragona els hem tret la melodia i ens hem quedat amb el timbal. En tota la història més que centenària de la Setmana Santa de Tarragona, mai s'havia comtat amb la participació de bandes únicament de timbals (i si algú pot demostrar el contrari, que ho faci). Durant les dècades dels 50 i 60 del segle passat es va potenciar intensament la participació de corals i grups musicals de prestigi i nivell que havien configurat un caràcter emotiu, colpidor i variat del nostre seguici, cosa que en els darrers anys, de forma lamentable, s'ha perdut en gran part. La proliferació excessiva de timbals i l'abús del nivell acústic ha acabat obligant a prendre mesures com ara la limitació del volum en determinades zones o la prohibició dels assajos a la Part Alta, per les molèsties que causaven als veïns. També ha suposat una gran disminució de joves i nens a les fileres, que bandegen aquesta participació tradicional més atrets per la possibilitat de colpejar un timbal. No dic que s'hagin d'eliminar aquestes formacions, perquè els seus membres fan un esforç important i participen amb il·lusió, però si crec que s'haurien de limitar en el seu número i components, i en qualsevol cas intentar canviar l'estil de la majoria, amb incorporació d'altres instruments musicals (tocats, sis-plau, per persones preparades) com s'ha fet en alguns cassos amb més o menys fortuna.
Banda de timbals i Tarotes de la Germandat de NPJP. Foto Daniel Pallejà

Aquesta és, evidentment, la meva opinió. Però crec que seria bo que, en la mesura de les possibilitats, s'intentés d'anar buscant solucions a aquests i altres problemes, com ja s'ha fet en determinats moments. Abans de que la decadència sigui irreversible, podem fer més atractiva la nostra Setmana Santa, potenciant alhora el seu particular i genuí caràcter. Segur que molts tarragonins, i moltes de les persones que ens visiten els Dies Sants, ho agrairíem sincerament.

P.D. Us convido a veure el vídeo d'aquest any 2014, del misteri de l'Oració a l'Hort a la Baixada de la Peixateria, perquè penso que és molt il·lustratiu del que es diu a l'article, quan es parla del caràcter i la solemnitat que la música pot generar per si mateixa.

dimarts, 13 de maig del 2014

2014, UNA SETMANA SANTA DIFERENT



"2014, una Setmana Santa diferent". Algo de esta expresión la podríamos aplicar a lo vivido este año en Tarragona, por los siguientes aspectos:

Climatología
Después de unos años de incertidumbres, continuas miradas al cielo, paraguas, plásticos, consultas al radar, desbandadas… nos ha tocado disfrutar de unos días primaverales esplendidos y tranquilos.

Expectación y asistencia
Motivado por lo expuesto anteriormente o por una cierta “hambre de procesiones” hemos visto una considerable presencia de público en las calles y quizás un repunte de participación en los diferentes desfiles procesionales. Desconozco las estadísticas concretas de las Cofradías para poder confirmar  la apreciación a simple vista de una mayor participación en la procesión del Santo Entierro respecto a años precedentes. Incluso en la que, algunos denominan, “mini procesión” de Miércoles Santo apenas se notó el efecto de la final de Copa del Rey, aunque el horario se adelantó para llegar a tiempo. Otro tanto ocurrió en el resto de actos.
Donde no cabe duda es de la existencia de una notable y elevada  presencia de público en las calles. Recorridos, en otras ocasiones, despoblados se vieron incrementados con un buen nivel de espectadores.

Els passos a l'interior de l'església de Sant Agustí. Foto Daniel Pallejà 
San Agustín
Ha constituido la satisfactoria novedad de la pasada Semana Santa, representando y demostrando la mejor solución a la demanda de un lugar apropiado para guardar y exponer los pasos sin local propio. Tanto el edificio como los misteris se ven beneficiados de manera mutua por este afortunado e idóneo recurso. Solamente se echó en falta una efectiva señalización exterior informando a los visitantes de la presencia de los pasos en su interior. Quizás la premura de tiempo impidió este detalle que, espero, sea subsanado en un futuro.

Final procesión del Santo Entierro
Al margen de las desabridas finalizaciones impuestas por las pasadas climatologías, en esta ocasión,  la conclusión de la procesión de Viernes Santo tuvo un sencillo y emotivo acto rompiendo con la frialdad de otras veces. El Crist de de la Sang esperando a la Virgen de la Soledad, la breve intervención del Sr. Arzobispo, la entrada de la Virgen a  la iglesia y la despedida del Crist alrededor del semicírculo formado por los cofrades al son de una marcha procesional fueron un emocionante epilogo a la citada procesión. Todo un acierto. Parece ser que se produce por segunda vez, pero lo considero una excelente y adecuada idea, a divulgar a participantes y público en general, poco conocedor de este novedoso acto.

Concierto de la Catedral de Viernes de Dolores
Magnifico y esplendido en un incomparable y precioso marco. Representa la otra cara cultural, sensible, menos espectacular de la Semana Santa pero al mismo tiempo impactante y atractiva para quienes tienen oportunidad de acudir y quieran cambiar los matices habituales de la misma. Lástima de una cierta coincidencia horaria con la procesión de els Pagesos.

Jesús Despullat, dirigint-se a la Rambla Nova
Foto:Daniel Pallejà
Recogida de pasos
Este año se ha vuelto a la fórmula tradicional de convertir a la Rambla Nova como punto de partida primordial de uno de los actos más multitudinarios y esperados del Viernes Santo que se había perdido un tanto en los últimos años como consecuencia de la exposición de los pasos en la Catedral. Quizás se le podría proporcionar un toque de aligerar su desarrollo evitando la excesiva parada en la Calle Sant Agustí y la espera de la Baixada de la Pescateria.

Pero esta Semana Santa también nos ha ofrecido aspectos que no han sido diferentes a otros años por ser reiterativos, conocidos y menos positivos como:

Pregón del Domingo de Ramos
Decepcionante por la escasa asistencia de los representantes de la Cofradías y no digo de público que brilla por su ausencia. Debería revisarse y darle la vuelta al citado acto. Al final se convierte en un intranscendente acontecimiento protocolario, al parecer, de exiguo interés y poca atracción, incluso, para los implicados. Un cambio de fecha pasándolo al previo Domingo de Pasión, añadiendo un determinado acompañamiento o intervención musical de carácter Coral o  de Banda le proporcionaría un mayor realce y poder de sugestión. Conviene algún tipo de revisión a fin de conseguir un arraigo dentro del mundo social de la Semana Santa tarraconense.

Procesión del santo Entierro
Como siempre se repiten los parones que ponen a prueba la paciencia de los espectadores y participantes. Este año se contó con la colaboración de una inmejorable noche climatológica favoreciendo la buena predisposición de las gentes para soportar el citado inconveniente. No obstante, se dejaron oír los clásicos comentarios de “que pasa”, “yo me voy”, “esto es muy pesado”, “mejor irse”, “lo vemos en casa por TV”, “por donde salimos”, “no sé si volveré otro año”, “cuantos pasos faltan por acabar”, con el personal paulatinamente cansado y nervioso pretendiendo atravesar las hileras de cofrades buscando salidas…

L'Oració a l'Hort durant la Processó del  Sant Enterrament 2014
Foto: Daniel Pallejà
Sinceramente no entiendo como todavía no se haya encontrado algún tipo de solución o por lo menos paliativo al tema que, sin ánimo de crítica destructiva, deberíamos reflexionar sobre las causas (conocidas), debatiendo, estudiando y probando posibles alternativas, consensuadas entre todos los implicados (armats, portantes, organización y cofradías). Quizás sea una falsa percepción pero parece existir una cierta conformidad de que esto no tiene solución. Estamos en un momento clave para buscar opciones y más cuando se pretende elevar nuestra Semana Santa a nivel de Fiesta de Interés Nacional de carácter Estatal. La procesión del Santo Entierro es nuestro principal y más emblemático acto.

Domingo de Ramos
Destaca por la proliferación y solapamiento de actos: bendición de palmas, acto litúrgico de la Catedral, pregón,  procesión de la borriquita, Viacrucis de la Sang  son demasiados acontecimientos. Tengo la impresión de que estamos desperdiciando un hermoso día.
Costaría poco que el paso de la borriquita saliera de San Joan a las diez de la mañana para ir ascendiendo hacia las Coques, recogiendo y añadiendo durante el recorrido  a niños y familiares participantes en la bendición de sus palmas. Una vez finalizada la misma, acompañamiento hasta las puertas de la Catedral y después del oficio regreso a San Joan. Sería una mañana participativa y esplendida. Lo del Pregón ya se ha comentado de trasladarlo al Domingo de Pasión cambiando un poco el aire del acto. El Viacrucis quedaría como único acto de la tarde con posibilidades de mayor participación.

Oficio de Jueves Santo de la Catedral
Es una pena observar los bancos reservados a las Cofradías semivacíos en un acto religioso central de la Semana Santa. Un tanto explicables el dedicado a las autoridades.

Hasta aquí mis breves impresiones de una Semana Santa que, desde mi punto de vista, ha tenido un aire algo diferente. Quedan por comentar otros detalles y actos puntuales de presentaciones y encuentros de bandas. Tiempo habrá para ello. 

dilluns, 5 de maig del 2014

L'ESPERANÇA EN LA SOLEDAT

Per Jordi Bertran, gestor cultural
Col·laborador de 'Setmana Santa TGN'

Posant a punt el pas. Foto Daniel Pallejà
La processó del Sant Enterrament no tindria sentit sense la preciosa imatge de la mare. La Mare de Déu de la Soledat clou l’acte central de la setmana de perfums de llorer, farigola, espígol i flor de taronger. Quan la lluna de Nissan desafia les tenebres del Divendres Sant, l’arribada d’aquesta figura amb el mantell blau infinit explica els misteris que la precedeixen. Sobre un llit meravellós de flors blanques, il·luminada per llums tremolosos, doblement coronada i amb la diadema virginal dels dotze estels, Maria passeja el setè misteri de dolor. Precedeix les presidències eclesiàstica i civil, i temps enrere la banda militar i el regiment.  Les marxes es barrejaven amb el «clac clac» penetrant de les cadires de fusta tancades a mesura que la corrua mortuòria finia.
Amb les imatges, brollen passions, emocions, sentiments. És l’amor que, atresorat durant més de trenta anys, Maria Antònia Blanco, Dolors Fontana, Assumpció Marsal i Tere Potau em transmeten en la cerimònia íntima de vestir la Soledat al col·legi Enginyers, vint-i-quatre hores abans del Divendres de Dolors. Quan passin el vespre següent per Escrivanies Velles, la Verge, que Josep Viladomat creà el 1963, mirarà la Pietat i el Sepulcre, amb el fill. La junta de la Soledat conserva la joia de pujar sobre el pas per endiumenjar la titular.
La història de les processons combina les escultures de talla amb les de vestir. La sempre economia fràgil de les confraries feia que sovint s’encarreguessin imatges només amb el cap, les mans i els peus. Les robes augmenten el realisme del drama de Jerusalem i donen vida a les figures, que davallen fins a la més absoluta humanització per accentuar l’efecte barroc del moviment sobre les espatlles.
La Soledat és vestida amb un ritus cuidat detall a detall, únicament possible per l’estimació de les curadores. Primer, després de netejar suaument el rostre i les mans del fum dels ciris i de la pols, les vestidores posen les enagües a la Mare de Déu, donació d’una congregant. Després, a sobre, es col·loca el vestit de vellut vermell. Tot seguit, li cenyeixen el faixí. És l’hora que ‘les enagües surtin una mica per sota del vestit per fer més bonic quan el pas es balanceja’, explica Maria Antònia Blanco, ‘l’ànima d’aquest ritus’, segons les companyes. Aquests detalls donen sentit a la celebració i configuren una plàstica desbocada. A continuació, les senyores situaran la buata per donar volum al mantell, que brodaren les monges carmelites de Banyoles. I arriben els instants més delicats: l’encaix, agulla rere agulla, de la mantellina a la Mare de Déu.

Instants íntims de les  vestidores de la Mare de Déu de la  serenitat i la grandesa. Foto Daniel Pallejà
Llàgrimes d’amargor
Segueixen la delicadesa dels punys de blonda i del mocador a la mà esquerra amb què la Verge s’eixuga les llàgrimes brollant del dolor més pregon. Assumpció Marsal recorda emocionada ‘la impressió que li van fer el primer cop que les va veure de prop en pujar sobre la peanya’. Finalment, la glòria amb els estels i la corona, que acolla minuciosament Rafael Simó, culminen la seqüència ritual íntima.  La cirereta és un dels guarniments florals més estètics del Sant Enterrament. Els Civit, pare i fill, en tingueren cura uns 25 anys. Ara Magda Bernaus l’embelleix amb les olors de la primavera.

El vespre de Dissabte caminem amb la Soledat en la seva solitud, amb la fiblada per la pèrdua del fill i l’angoixa corprenedora pels carrers de la Tarragona ocre, de pedres i persones fornides pel devenir dels segles. Quan penetra en l’esglesiola de la Sang i es segellen les grans portes del volcà de la Setmana Santa, notem la seva pena i buidor immenses, en el darrer segon d’un temps que, materialment, no podem retenir. Esperança atorgada per la Soledat.

Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 19 d'abril de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’