Enguany el Capità
Manaies farà 50 anys. És l’Alfons Lorenzo Querol. En fa 45 que el conec. Primer
al col·legi Sant Pau durant vuit anys. Després ell d’armat, i jo amb cucurulla
amb l’Ecce Homo o sota el pas de la Passió. El 2008 i 2009 cooperàrem en la segona
edició del llibre sobre els armats, escrit pel Josep M. Salvadó, un altre
Capità Manaies.
Ara compartim el
barri antic de Valls. Ell treballa de metge al Pius Hospital i jo a la vora
miro de conduir el projecte del Museu Casteller de Catalunya. Avui m’obre el
temple dels armats, al darrer pis de la Casa de la Sang, a la plaça del Rei.
«És el nostre centre neuràlgic. Tot comença aquí». L’antiga vivenda del
conserge de la Sang, el senyor Yepes, és el santuari custodi de la indumentària
d’aquests soldats de Roma a Tarragona.
 |
| Alfons Lorenzo perpetua la institució tarragonina del Capità Manaies. Foto: Pere Ferré. Diari de Tarragona |
L’evolució
El capità de les
manaies, rememorant les antigues alabardes que aquesta tropa duia fa segles,
parla amb devoció de l’evolució de la seva relació amb la Congregació de la
Sang. «Quan vaig començar el 1983, ens vestien a la sala de juntes. Tot era
molt seriós i acollonia una mica. Cerimoniosament els senyors de la Sang ens
anaven col·locant la indumentària».
L’Alfons retrata uns
armats que ja no eren professionals, com els de l’ètnia gitana que pervingueren
durant dècades, ni els mercenaris solament governables per capitans amb aroma
atàvic com Pau Espinosa o Bonaventura Recasens ‘Ventureta’, ni els alumnes de
la Universitat Laboral ni els marcials soldats de lleva magistralment
cohesionats per aquell tros d’home que fou Josep Fornós.
Els armats dels
vuitanta eren tota una altra generació sota l’empara de Josep M. Salvadó. Però
el ritual de vestir seguia destil·lant l’època dels professionals. No fou fins
que els manaies ocuparen la vivenda del conserge, quan es pot parlar d’una
certa autonomia i d’una major confiança en ells per part de la junta de la
Sang.
Predileccions
de Divendres
El nostre Capità té
els seus moments preferits del Divendres Sant. «Els instants de canviar-se en
aquesta sala i de sortir a la terrassa són la foto prèvia», assegura. Ens
mostra el tresor amagat des d’on gairebé toquem el Pretori amb el fons de la
Mediterrània. També s’hi veu la baixada de la Peixateria.
«Un altres moments
molt estimats són les primeres reverències al Sant Crist a l’interior de
l’església de la Sang, i les últimes quan s’ha acabat la processó», confessa.
Durant el Sant Enterrament, es queda amb els acataments a la imatge del Crist a
la Rambla Nova. Sobre aquests, detalla «la baixada important d’espectadors
produïda a partir de la retirada dels palcos, tot i que potser darrerament s’ha
recuperat una mica».
Els ulls de l’Alfons
destil·len passió en parlar de la recollida dels passos a primeres hores de la
tarda. «Són moments de salutació i respecte a cadascuna de les imatges, totes
per igual», explica.
Al seu grup i a ell
es deu la sòlida imbricació dels armats en la congregació. L’Alfons recuperà la
figura de la creu nova i liderà la creació de passades com l’encreuament
avançat, la formació i passada de tres, la cadena de tres o de quatre, i la
piràmide. Des del 1998 és el Capità d’un grup molt estable. El principal repte
d’aquesta dècada ha estat el nou vestuari, «amb un equilibri entre una major
fidelitat històrica i l’estètica de la tradició tarragonina», segons Lorenzo.
Ahir, Divendres Sant,
el Capità Manaies tornà a portar Jesús pres i condemnat a mort pels carrers
d’aquesta Tarragona esdevinguda Jerusalem. Amb una tropa de ferotges armats, el
conduí a la crucifixió però després el va estimar infinitament. Cada any esdevé
el capità del silenci, que anhela canviar el vermell de la sang per la blancor
de la pau. Fa 50 anys que m’ho diu a cau d’orella.
Publicat al ‘Diari de Tarragona’ el 26 de març de 2016
Publicat al ‘Diari de Tarragona’ el 26 de març de 2016
